Se’l va arribar a conèixer com l’Indiana Jones veneçolà, però molt abans de la icona del cel·luloide, Josep Maria Cruxent ja era un dels màxims exponents de l’arqueologia d’exploració. En donen fe veritables odissees modernes, com l’expedició francoveneçolana a les fonts de l’Orinoco, l’any 1951, o l’anomenada Ruta de Balboa, a través d’una de les selves més inhòspites del continent americà, la del Darien; en aquest cas, junt amb sa majestat Leopold III de Bèlgica. Després de la Guerra Civil, Cruxent s’havia exiliat a Veneçuela, país al qual acabaria donant la prehistòria que no tenia. Amb pic i pala com a principals eines de treball, de sol a sol i al llarg de més de cinquanta anys, va ajudar a descolonitzar el coneixement suposadament neutre de «l’acadèmia del Nord». És més, els nous horitzons que eixamplà per als períodes americans paleoindi i indohispà fan del catalanoveneçolà un referent en intentar comprendre l’adaptació de l’ésser humà a noves condicions ambientals.